El cert és que es tractava d'una vida trista, buida i morta: doncs quan no hi ha res a creure, ni res per què lluitar: quan el batec del teu cor no té cap sentit, és quan saps, i sents, que alguna cosa va malament. I és aleshores quan el vaixell de la vida llança l'àncora al mar, i has d'aturar-te i reflexionar, bé, simplement aturar-te.
Va ser així que em vaig adonar que l'objectiu des d'on jo enfocava la realitat estava entelat, ho veia tot des d'un punt de vista idealitzat, de conte de fades; on l'amor tenia unes normes, un compàs predeterminat: doncs si no el seguia, deixava d'existir, canviava i es transformava per a donar lloc a una paraula d'un idioma desconegut, borrada de la sorra per les onades d'un mar malalt. Amor, amore, love, kärlek, etc. Tantes paraules per dir el mateix, o tant poques per dir tantes coses.
La veritat és que per a cadascú aquest cobra un significat completament diferent: per a un són beneficis, per a l'altre és companyia... Però el realment important és tenir clar un dels seus valors, i perseguir-lo, lluitar: bategar per ell. Doncs només així es camina i només així, es fa el camí.
" Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace el camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar."
Post Scriptum:
Dedico aquesta entrada a Alba València, així intenti no cometre els erros que a mi em van submergir a la foscor, doncs no hi haurà segones oportunitats, i la llum que ella emana seria trobada en falta. Cada instant és únic, i afortunadament, això ella ho sap.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada