To be is wanting to do so.

I ought to say that I love authenticity, that rare and incredible attribute so difficult to find in any object, attitude or person. You know, I find it so easy to distinguish but so hard to encounter. Like a pearl, effortless to define, painfully hard to collect. 

Why authenticity? Because time gets by, centuries pass over this planet and all we care about is what we seem to be. Not who we are but who we are like. We are unable to envisage that everything is connected by this verb called to be, no like behind. 

We create, we talk, we love… And we can do these hundreds of times. But even with that so clear. We do not are. We do not create ourselves. And if we do, we design it to please others. 

We should see life as an incredible, gigantic piece of art. An olympic symphony, a vital manifesto. That easy, that hard. That basic idea combined with its hard accomplishment. Simplicity is hard to catch. 

Fidelity, faithfulness to oneself is an attitude we must avoid when interferes with the tough construction and shaping of our life. We must not be afraid of change, of changing, of letting go: to be released of the rope. Tying knots just defines and limits our life with the walls of who we were, not who we are. 

To be is wanting to do so. 

Així una fulla pensa que es fa lliure quan cau.

Vindran i t'imposaran les seves formes, les seves visions; integraran les seves retines a les teves. Posaran les seves mans allà on abans només hi cabia la teva acció. Et condicionaran i aleshores, hauran vençut.

Perquè el Sol atrau a la Terra perquè és, sense condicionants; l'home dóna passes perquè és, sense condicionants. És, res més. Avançem a causa d'aquest ser imperfecte, d'aquesta fe cap allò que és desconegut, cap allò que encara sembla fosc, però neix clar i lluminós dins el nostre anar i venir. 

Som éssers de perfeccions confuses i imperfeccions concises, d'ulls trencats, somriure torçat i pensament delirant: ara aquí, ara allà; ara a favor, ara en contra. Tot es comença, però poques coses s'acaben. 

Coneixem els oceans de les nostres vides, però com en els seus anàlegs terrestres, encara només atisbem part de la seva superfície; és possible que això segueixi essent així durant la resta de la seva, i potser nostre, existència.

Perquè el silenci no atorga res més que silenci i jo no sóc res més que verbs en "un present que mai acaba de ser-ho", en un present que es sosté per la corda fluixa, i ni això m'acaba de convèncer. 

Som somniadors, tendim més a l'esfera de vapor que al quadre de marbre. Ens fusionem amb boires etíl·liques per a alçar-nos com els Déus dels ebris, com a visionaris d'allò que no serà per temor. Preferim la tinta a la veu, l'anonimat a la concreció, allò sense forma als límits de la realitat. 

És en aquells moments que pensem que tot això s'apaga, en aquell centellegix instantàni, que ho veiem tot més clar. Però aleshores és quan t'hi fixes, una ombra a la llunyania de la qual coneixem el rostre: aleshores ens adonem que quelcom se'ns escapa; que no pot ser tan fàcil, que no ho ha, ni hauria de ser tan fàcil. 

Esbós d'un esborrany.

To him, man was a being with myriad lives and myriad sensations, a complex multiform creature that bore within itself strange legacies of thought and passion, and whose very flesh was tainted with the monstruous maladies of the dead.

Oscar Wilde 

Realment no crec en Déu, ni en el karma ni, de fet, en cap tipus de poder sobrenatural; no degut a la violència o les guerres que hi ha al món, ni en les malalties mortals que assolen a la nostra espècie, que si bé és cert que són terribles... em cauen ben lluny de casa meva. Sinó per la usurpació del sentit propi de les coses que s’endú aquesta divinitat i que alhora es posa com a medalla sense donar crèdits a ningú. Una posta de sol és bella per ella mateixa i... no té més sentit que aquest: una posta de sol. Qualsevol altre significat és d’afegit a més a més, alhora que trenca la seva unitat: la bellesa simple inherent a la seva existència... La definició limita.

I potser us preguntareu “Què en sabrà un cambrer en pràctiques sobre la bellesa”... Bé, la veritat és que humilment crec saber-ne una mica... No com a cercador d’aquesta, ni com a expert teòric d’estètica. Res d’això. Conec una mica sobre la seva naturalesa gràcies a la contemplació... Com a visitant mut habitual de la seva exposició. Contemplant què? Us preguntareu... Doncs, la bellesa, què sinó? 

En cada croissant, en cada singular barra de pa, en cada cafè, en cada petó, en cada paraula... Es troba amagada la recerca de la bellesa. I tot i que per alguns no siguin res més que objectes o abstraccions de la ment, només cal tancar una mica els ulls per a veure allò que molts anomenarien “divinitat”.

Em trobava nedant entre aquests pensaments mentre a la ràdio els Beatles cantaven “I Want to Hold Your Hand”. Les feines del bar tenien l’afegit que eren força mecàniques i et deixaven un marge d’abstracció. Era cap de setmana però la clientela no havia augmentat en relació a un dia feiner qualsevol. Hi havia clients nous, de fet hi havia força turistes per l’època en que ens trobàvem. Vaig distingir alguna paraula d’alemany, holandès i més d’un merci impregnat d’aquella pronuncia germànica tan característica de la r.

El cert és que sempre m’havien agradat els estrangers, veure com movien els llavis per tal de pronunciar paraules que no tenien cap sentit per a mi, però que a ells els construïen el món: em fascinaven aquells moments tant excitants en que un grup de forasters s’exaltava, erigint muralles i llançant-se, a cops de paraula, arguments i contraarguments. Agafant la realitat i plasmant-la en un còctel de fonemes que fora del seu enteniment no eren res més que uns quants sons guturals propis del seu col·lectiu. Felicità i Glück volen dir el mateix en les seves respectives llengües, però fora de context són el mateix: llavis movent-se en harmonia amb la gola, aire lliscant entre les dents i la llengua. Hi ha mil i un matisos de pronuncia, de la mateixa manera que hi ha mil i una formes de concepte.

Els temps s’arremolinava amb la remor del local, donava aquella sensació de boira psicològica, en la qual es troben homogeneïtzats tots i cadascun dels elements que hi ha al nostre camp visual. Tot és u. En aquell moment, aquella estança, va passar a fusionar-se amb el més profund dels meus pensaments, un de tant potent que comunament l’anomenem com a “badar”, aquell instant en que el nostre jo pensant calla per tal de deixar pas a la totalitat d’allò que tenim davant. Un home prenent-se un cigaló, o un parell d’universitàries prenent-se un cafè irlandès mentre fumen un cigarret. Tant és. Es buiden els prejudicis i les formes que formulen habitualment el nostre món. Simplement ets.

Rèquiem a la música de l'ésser humà

És curiós com la societat fa a l'home, com l'arranca de la resta de les feres per tal d'elevar-lo al lloc al que pertany. Aquesta altitud artificial de racionalitat, ordre i contenció.

És curiós com l'home creix entre parets, entre motlles i límits, emmenat per definicions, corregit per prejudicis, normes i convencions que són i no són de ningú.

Perquè... L'home ja no crida a la lluna, ni camina descalç per la terra, l'home no olora, es tapa de la pluja, del sol i del vent. L'home, el súmmum d'allò que és civilitzat, riu quan ha de riure i plora només quan ha de plorar.  Llegeix, mira i escolta aventures, llocs exòtics, experiències viscudes per la invenció d'una altra ment tant o més civilitzada  que la seva.

L'home... Aquell animal que es reclou dins les seves quatre parets, amb el so sintètic de la pluja, l'olor artificial del mar i amb milers d'imatges que crea, copia i distribueix.

I diem que cridar és de salvatge, d'estúpids, que ballar sota la pluja és d'imprudents i que viure, al cap i a la fi, és un perill a tenir en compte. L'home... incapaç de veure tots els seus anhels rere aquella pila de sorra fosa, que tot el que vol és a l'abast de la seva mà: a una passa de casa seva, de la seva ment, de tot allò que sempre ha cregut, de la civilització, del que aquesta diu que és ell, lluny de limitacions, definicions i límits.

Però aquí em trobo, entre quatre parets i sota un sostre, escrivint una crítica al que sóc, al que faig i al que penso. Una crítica a la societat que m'ha criat i als pensaments que em conformen. Una crítica escrita al llenguatge; un rèquiem a la música de l'ésser humà.

Sobrepassar les fronteres, implica deixar-les de veure.

“I’d rather burn instantly, 

surround you with flames and warm you, 

than outlast in frigid cages. 

I’d rather be flame than duration.” 

- Haris Lithos

Perquè el temps crema i consumeix, elimina, limita, crea fronteres entre el possible i allò que podem fer. El temps, vell enemic, que aporta pau, guerra i tensió. El temps, vell amic? Temps.

No són pocs els cops que identifiquem els límits amb quelcom negatiu; tampoc són pocs els cops que no errem al fer-ho. Tot sovint, però, és la il·lusió de la infinitud allò que ens manté en pau; morint en vida: el temps, els límits, en determinades ocasions, no resulten un al·licient per la vida, sinó un relaxant cap a la mort. Creure que l'instant s'estira fins allà on no hi ha vida, genera existències buides i d'espera constant, creences de penitènça, divinitats pacients i anestesiants eficaços cap al desig, l'aventura i aquell impuls salvatge i natural per la vida.

Els límits són bons, sempre que defineixin, en el sentit més lax de la paraula, un conjunt d'infinites possibilitats, infinits matisos, colors i sentits: la limitació de l'infinit, el govern inexorable, il·limitat i constant del temps.

Però com veure aquesta temporalitat com quelcom que en lloc de calmar, incita; com un element de vida, més enllà de l'evident semàntica de la mort? Un temps etern equival a cap temps; la forma, la línia, el límit, donen sentit alhora que arranquen la natura prima dels elements als que són aplicats. La delimitació, irònicament infinita, de la unitat, dóna un sentit a una existència que només entén de multiplicitats, diferències i desnivells.

El límit atorga un sentit mentre l'usem com a moneda de canvi dins del seu propi paradigma, fora d'aquesta economia de la delimitació, perd sentit i valor. Com es diferencia, amb perdó de la paraula, una existència eterna d'una inexistència? Som conscients d'allò que s'amaga rere la llum i som incapaços de veure el focus; poc oberts a veure el so, creat per la vibració d'una corda. Errats, o no, tant és; si som infinites manifestacions finites de quelcom infinit, no som una unitat? O bé som una eternitat de multituds?

El tren s'atura, potser hi ha preguntes massa grans. S'obren les portes i un aire fred, reconfortant, tanca la llibreta. Les portes es clouen després d'un so que fa pampallugues. Es reprèn el viatge.

Exiliat en terra i blanc de les censures.

El Poeta és semblant al rei de les altures,
veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;
exiliat en terra i blanc de les censures,
ses ales de gegant van destorbant-li el pas.

Charles Baudelaire 

Com la pluja va caure , i, com els núvols se'n va anar, deixava el terra humit, amb la textura de relliscades en potència, aigua i ponts llevadissos. Va desintegrar-se qualsevol certesa sobre la qual construïr els seus somnis, com castells fets de sorra i fum. Ja no creuria, ja no voldria, cercaria una ataraxia homogènia i eterna, quelcom que injectés un verí potent a la seva ànima, que l'adormís amb aquell somriure dels qui han trobat una mena de neutralitat, d'equilibri estàtic. 

Ja estava cansat d'arribar i marxar sempre per la porta petita, de jugar amb la vida a un pòquer ja perdut; perdut en tantíssimes coses, com un segell que ja no enganxa, com una mena de fotografia desgastada d'un somriure que ja no és rostre per a ningú. La depressió fluïa com la millor heroïna mai tastada per una vena, i no hi havia res a fer. Hi havia un  núvol, un núvol blanc. 

El temps passava i les hores no eren més que esborranys d'un plà mestre anomenat present, cremaven a l'estrepitosa llar de foc de l'habitació. Una habitació de marbre, freda i present en cadascun dels seus somnis. La fina linia entre la il·lusió i la realitat es desdibuixava en ella, una veritat cruel i freda lluitant contra un somni càlid alhora que mortal.   Una lluita sense guanyador des del seu inici, una lluita que no cal veure ni presenciar per tal de sentir-la, que com una flama s'aixeca des del més profund de les nostres visceres. Un combat que intuïm a l'hora de construïr allò que anomenem vida, allò que és o allò que volem que sigui, allò que somniem en contraposició de l'impermeable material del que és fet l'existència. 

Així vola un ocell i això imagina un home, un home que viu, respira i decideix. Un home que somnia, crea i destrueix. Éssers que viuen en el límit d'allò que és i d'allò que pot ser. Perquè tots hem viscut tempestes; tots som fràgils i petits engranatges de quelcom que no podem veure pel simple fet de formar-ne part. Tots creem i creiem, tots mirem i veiem. Quan la vida et porti al final d'una corda, fes un nus i espera.  Cerca el teu núvol blanc.  Perquè no es tracta de no patir, ni de donar justificació al patiment. Som el que som, sense limits. Som el que podem ser. Creiem el que creiem, sense limits. Creiem el que podem arribar a ser. Sense límits. Sempre.

You are confined only by the walls you build yourself.

Crec, ferventment, en un cel sense núvols, en una explicació sense excepcions que la confirmin. Crec en moments infinits i infinits instantanis. Puc arribar a creure que decideixo allò que faig, que estimo a qui vull, que escolto sense filtres i veig sense lents.

Dubto, ferventment, de la veritat de les ideologies, de blancs purs i ments racionals. Dubto de certeses intuïtives i d'intuïcions certes. Puc arribar a dubtar dels conceptes, de les linies i les formes, d'unitats complexes i d'universos únics, estàtics i intel·ligibles.

I vindran amb el seu llibre d'equacions, de física pura i sintaxi lògica, de veritats democràtiques i fal·làcies oligàrquiques, amb els seu discurs de paraula viva i raó nounada. Llegint amb els ulls closos, entenent amb la ment tancada. Veient la realitat com un conjunt de límits i no un ventall de possibilitats. Creient la llibertat com el cim de la individualitat, que és la vall del col·lectiu. Creient la llibertat com trencar cadenes imposades per altres, estimant millor aquelles que es posa un mateix.

Lliure, com el sol quan es fa de dia, com l'ocell que vola, com el mar. 

L'ocell és lliure? Ho és el Sol? I el mar? No es troben tots tres elements dins la bombolla de la seva pròpia natura? Dins els seus propis límits. Poden escapar? ...  Hem comprat la semàntica del terme llibertat al pitjor venedor possible. Lliure, com una esfera ardent que no té més deure que consumir-se; és titànica i majestuosa, però ... lliure? En què diferim nosaltres del Sol o del mar o d'un ocell? Potser en res... i és aquesta la problemàtica de la gradualitat de la llibertat.

Oblidem la llibertat interior... Oblidem la capacitat d'eliminar les nostres pròpies cadenes, les cadenes de la llibertat. El mar no és lliure per la seva independència. Sabem què és el mar i ell es manté fidel a aquesta definició. Però sabem què som nosaltres? Fora de paraules, de definicions absurdes i de conceptes, el mar sembla ser mar, però l'home conceptual varia segle rere segle, a base de cops de falç i martell, o de monedes i balançes. Però, tu, jo, què som? Éssers amb dignitat a la recerca d'una felicitat hedonista, un teixit col·lectiu, mitjans de producció, esperits, una barreja de tot això... Què som?

Som, de la mateixa manera que el mar és, independentment del que pensem d'ell. Sense condicionants, sense barreres. La definició limita. La crua realitat venç a la feliç ignorància. Però deixa de ser crua, deixa de ser feliç, tot cau i es fusiona a la sorra d'un sol verb dual, el que dóna cos a aquest escrit, a aquestes mans: Ser i poder.